Doll Therapy en persones amb demència
Publicat: juliol 10, 2020
En les categories: CAT
En resum: Article de revisió i opinió sobre l'ús de noves tècniques com la "Doll Therapy" en persones amb demències.
Doll therapy en persones amb demència

Hom ha de ser obert en l’ús de noves tècniques com la “Doll Therapy” en persones amb demència. Crec que la crisi sanitària, a més, pot haver servit de brou de cultiu en les residències per a provar amb noves idees i pal·liar l’impacte emocional de, per exemple, el confinament en una habitació per a una persona amb deteriorament cognitiu. No obstant això, també hom ha de ser rigorós. A continuació, us presento una modesta revisió bibliogràfica que vaig realitzar fa uns mesos sobre aquest tema:

En els últims anys s’ha pogut llegir en diferents mitjans especialitzats i fins i tot en alguna comunicació sobre l’ús de nines en persones amb demència i les seves bondats. Comenten que la persona experimenta canvis positius en l’afecte de les persones i mostra major índex d’implicació conductual amb una tasca que en altres contextos més habituals a la residència.

En l’aspecte personal, la imatge em resulta xocant. Realment no sé com interpretar-la. Sempre intento observar els processos d’atenció a les persones grans dependents des de diferent perspectiva. Per exemple, com si fos una persona externa al sector, un familiar o, en cas de la mateixa persona amb demència, com si fos ella mateixa uns anys enrere, abans de manifestar-se la malaltia. En aquests termes, em resulta complicat trobar aquesta teràpia acceptable.

Per la banda professional, obtinc la mateixa reacció. M’he format com Psicogerontòleg en l’evitació de les conductes i actituds edadistes. En evitar la infantilització i l’ús de materials infantilizadors. No obstant això, entenc perfectament la necessitat d’obertura intel·lectual en un camp de treball en el qual encara hi ha coses per entendre i per descobrir. També entenc que, en l’aspecte ètic, cal fer balança entre el possible perjudici i el benefici que s’obté en aplicar una teràpia.

Certament, hi ha poca bibliografia al respecte al tractar-se d’alguna cosa relativament nova si ho considerem no com un recurs espontani per part d’un cuidador sinó com un mètode terapèutic. Una recerca en PUBMED, al gener de 2020, utilitzant com a criteri “doll therapy” a “title” dóna com a resultat 12 articles en total. La majoria, 11 d’ells (92%) tracten sobre persones amb demència, per la qual cosa presumiblement es tracta d’una cosa bastant circumscrita a aquest col·lectiu. Dels 11, només 1 d’ells (9%) és una revisió sistemàtica.

Exposo un resum del que s’ha trobat:

• En el 91% d’articles es recullen resultats positius pel que fa a l’ús de nines en persones amb demència. Aquests resultats s’expliquen, segons freqüència d’aparició, al voltant de símptomes d’agitació, promoció del benestar general, millora de la relació amb l’entorn i els cuidadors, increment de la felicitat (sent com són la felicitat, així com el benestar general, variables complicades d’avaluar) i descens de l’ansietat.

• En el 45%, (5/11) es comenta sobre els problemes ètics que tenen lloc al voltant d’aquesta pràctica. No només els derivats de la seva base conceptual sinó també els que experimenten els cuidadors dels centres on es duu a terme aquesta teràpia. Es parla sobre l’apropiat o no de l’ús de nines en tractar-se d’un element que pot infantilitzar. També sobre el compromès en cas que es percebi que la nina és un nadó de veritat. En 3 d’aquests 5, se sosté que els beneficis que es poden obtenir justifiquen o superen en importància el problema ètic i en 1 es convida als cuidadors a analitzar la qüestió des dels principis de la bioètica (justícia, beneficència, no maleficència i autonomia) perquè cada organització pugui decidir al respecte.

• En 3 dels 11 articles (27%) es reconeix que hi ha poca evidència científica sobre aquesta pràctica i que cal establir protocols d’actuació.

• En 2 dels 11 articles (18%) s’afirma que la pràctica s’ajusta al model d’Atenció Centrada en la Persona, en tant que el malalt d’Alzheimer pot decidir en el moment si interactuar o no amb la nina. Particularment veig que tant pot ajustar (apoderant en la cura d’alguna cosa, encara que de forma fictícia, aportant relació d’afecte cap a alguna cosa…) com pot desajustar (intentant cobrir necessitats de filiació i ocupació amb una cosa que no és real).

• Només en 1 dels textos especifiquen sobre l’estadi de la demència, apuntant al fet que la teràpia és aplicable en demències de caràcter moderat o greu.

• Els textos són el producte d’investigacions dutes a terme al Regne Unit, Itàlia, EUA, o Corea de Sud, de manera que els resultats presenten cert caràcter universal.

Vull compartir la idea que, en les professions sanitàries, no tot és vocació i bones intencions (encara que per descomptat, és un començament). És imprescindible basar la nostra opinió en les troballes científiques i fer-la passar pel filtre de la perspectiva ètica perquè sapiguem el que fem a la nostra praxi professional.

Després del que s’ha revisat ràpidament en la literatura, penso que s’ha de guardar coherència en les nostres actuacions. Per a l’ús de teràpies tant farmacològiques com no farmacològiques, s’exigeix ​​molta evidència, rigor i control metodològic en la mateixa i resultats repetidament contrastats. Si la teràpia amb nines no gaudeix de cap d’aquestes virtuts i, a més, genera problema ètic, senzillament s’ha de seguir treballant en la seva validesa de constructe i prioritzar, de moment, en altres teràpies no farmacològiques per generar benestar psicològic a les persones amb demència.

I recordeu que, si necessiteu assessorament en aquest o qualsevol altre tema relacionat amb el procés i/o etapa d’envelliment, podem ajudar-vos  mitjançant Sènior Coach.

Carlos del Río
Fundador i Gerent del Centre de Dia Vincles